Chapter Text
Ben bé al límit de la plataforma, a poc més d’un pam del precipici, s’hi està la Keqing, agosarada com sempre. Encara mira el cel, i observa les llanternes de Xiao que floten, endutes pels vents de Barbatos fins més enllà d’on la vista abasta. Segur que des de l’Alcor, ancorat al Bosc de Pedra, encara es veuen les llanternes surant pels cels.
L’espectacle preparat amb tant d’esforç i temps per part del govern dels 7 Estels de Liyue fa estona que ha acabat. I aquells que dalt de la Cambra de Jade observaven l’espectacle, de mica en mica se n’han acabat anant. La Xinyan i la Yun Jin, artistes de renom, han fugit de seguida que han pogut, per pispar uns moments més en companyia l’una de l’altra, i la Ningguang les ha vist marxar, xiuxiuejant i rialleres. Un amor tan tendre com el seu no es mereix haver de portar-se d’amagat; tot i les dificultats i els conflictes, però, la Ningguang està segura que se’n sortiran. Són valentes i tenen molta empenta, totes dues; trencar amb la tradició és sempre complicat.
Però un cop les dues han marxat, han quedat tots cinc: algú que ronda pel món, amb un objectiu que cada cop sembla més lluny, i com sempre amb la seva companya voladora; la Keqing, preciosa amb el seu nou vestit, i la Beidou, en silenci i observant-la. Són amigues, i sempre ho han estat (tot i que alguns cops, si ho haguessin intentat, potser haguessin anat més enllà d’aquest límit), i el fet que la Ningguang eviti la seva mirada d’una manera tan descarada potser és per aquesta raó; és qui més la coneix.
– Què, Ningguang? Encara no ho has parlat amb ella? – li diu a cau de l’orella. És una dona molt oberta i extrovertida, i potser una mica bocamolla, però és algú en qui realment es pot confiar, bona a l’hora de distingir quan cal callar i quan cal xerrar.
La Ningguang no diu res, sinó que s’enrajola. Insulta, per dintre, la seva companya, que li recorda cop rere cop la seva covardia en l’amor
– Què vols que li digui? Sempre ens estem esbarallant… –una excusa, com sempre.
– Si t’hi atrevissis, aniria bé – la Ningguang ja comença a fer que no amb el cap, però la Beidou continua–. No, no, escolta’m bé: ho saps perfectament, això. Si li diguessis, què creus que passaria? Que et penses que només tu estàs així? No sé pas si t’hi has fixat, però no ets l’única que llança miradetes i sospirs, en aquesta situació…
Mirant-se-la de costat, la Beidou sospira. Ella ja ha girat el cap, i torna a mirar la seva esquena, avui descoberta. Li veu l’anhel d’allargar la mà; de passar-li els dits per sobre la pell, acaronant-la i xiuxiuejar-li a cau d’orella paraules dolces. Té la mà dreta tancada en un puny, i l’altra juga amb la seva pipa. Quina manera més ruc de patir, pensa. Però ja s’ho farà, és problema seu.
Passen uns minuts en silenci entre les dues, mentre els arriba la conversa entre Keqing i els qui l’acompanyen
– Vam prometre a la Xiangling que aniríem a sopar al seu restaurant –xiscla la Paimon–, potser hauríem d’anar tirant, oi?
La Keqing fa una cara trista, però sembla que es refà de seguida. Els pregunta què els ha semblat l’espectacle, i la petita fada explica com de maco ho ha trobat tot. Destaca la bellesa dels esclats de llum, i les formes dels propis focs artificials.
La conversa acaba, i s’estén un silenci a l’entrada de la Cambra. La Beidou s’incorpora, separant-se de la paret on s’havia estat mentre parlava amb la Ningguang, i avança cap al petit grupet, amb l’altra darrere.
– Bé, si marxeu ara potser vindré amb vosaltres, que vull tastar el seu nou plat! –no pot evitar fer una rialla–. M’ha comentat la Xinyan que ha trobat una manera de sintetitzar mocs d’slime; es veu que si barreges aigua i fulles triturades d’un arbre que creix a prop del poble Qingce, es fa una pasta de consistència i gust similar. Pensa que potser d’aquesta manera els seus clients no es faran tan enrere quan sentin això de que hi ha slime als seus plats.
La Beidou i els seus dos companys comencen una discussió sobre les dèries i excentricitats de la Xiangling mentre van fent via cap al port altre cop. Una de les secretàries de la Ningguang els desitja que passin un bon festival abans de pujar a la plataforma que els durà a baix, i tots l’hi tornen, amb efusivitat. Des de la seva posició, recolzada en un dels pilars davant la porta de la Cambra, encara sent les seves converses, que de mica en mica es van esvaint per la llunyania. Fins i tot així, quan ja no s’entén res, no hi ha silenci a la Cambra.
De baix del port arriba el soroll de la cridòria i el batibull que hi ha pels carrers. Gent que juga, corre i parla per tot arreu, que deixen lliures llanternes amb els seus desitjos i esperances… Un any més, la felicitat és abundant en l’ambient, i la Ningguang ho agraeix. Tots els seus esforços han servit d’alguna cosa.
Del seu davant li arriba un sospir, i aixeca el cap cap on està la Keqing. No s’ha permés apreciar-la vertaderament abans d’aquest moment, però ara, amb la llum residual del port que arriba de baix, i les llums de les llanternes de Xiao davant seu, totes dues soles i en un ambient tan íntim com el que ofereix la Cambra, la Keqing sembla realment un àngel. Envoltada per un mar de llums, tota ella fosca però alhora refulgent, és com una estrella… La seva estrella, aquella que ilumina les seves nits més fosques. La Keqing sempre ha estat una guspira, espavilada i llesta com una fura; franca i eficient. Una persona molt metòdica i treballadora…, potser massa i tot. No pot evitar pensar en les últimes setmanes, com fins i tot la Ganyu va expressar la seva preocupació en veure que la Yuheng no havia descansat més de 10 minuts seguits, sempre pensant en la feina que calia fer i la que encara s’havia de fer.
Vol, d’una manera gairebé desesperada, estar a prop seu. Vol que li expliqui el seu dia, o les últimes setmanes, que li expliqui tots els seus somnis i ambicions per la seva ciutat i la seva nació, vol ser testimoni de la passió que sent la Yuheng per la seva feina, la responsabilitat que hi sent. I també vol explicar-li tot això, i que l’altra la miri i potser la vegi per com és, més enllà de la seva posició com a Tianquan, i com a companya de feina.
Abans que comencessin les preparacions pel festival, després de la caiguda de la Cambra de Jade original, i també durant el procés de planificació i de reconstrucció de la Cambra posterior, la Keqing i ella s’havien anat acostant de mica en mica, convertint-se en amigues, o companyes, més enllà de les rivalitats inicials que hi havien hagut per les seves posicions dins del govern i els enfrontaments degut a les diferències de personalitats i de creences. Amb la caiguda de la Cambra de Jade, i una Ningguang molt més vulnerable del que mai s’havia mostrat, la Keqing havia començat a empatitzar i entendre realment la personalitat de la Ningguang. Però ara sembla tot perdut altre cop; les últimes setmanes amb prou feines s’han dirigit paraula, i ara ella ja no sap com acostar-se-li.
De totes maneres, amb una escena com aquella davant dels ulls, no pot evitar-ho: vol retratar-la. És més, necessita retratar-la, deixar-la gravada permanentment en una imatge; capturar l’essència exacta d’aquest moment i guardar-la dins seu, on romandrà per sempre més tancada. No pot deixar de pensar-hi.
Amb mans lleugeres, fa desaparèixer la seva pipa dins l’espai buit que conté també el seu catalitzador i el vestit que normalment duu, i n’extreu la seva Kàmera, regal dels ambaixadors snezhnaians d’un dels seus viatges a Fontaine. Tot i ser un bé preuat, i relativament difícil d’aconseguir, amb prou feines n’ha fet ús. A insistència de la Paimon, va fer-se una fotografia amb ella i la seva companyia, i en té alguna de la seva Cambra, una amb la Beidou i una dels seus nens del port. A aquest conjunt de records ara se n’afegirà un de nou, un retrat d’una estrella, entre milers de les seves germanes.
Té la boca seca, i li va el cor a mil. Aguanta l’aire i alça la Kàmera, apuntant davant seu. Pel petit forat que té l’aparell pot veure la seva companya, mirant el cel de puntetes, amb les mans rere seu, agafades. Resa que la fotografia estigui enfocada, i prem el botonet que li permetrà gravar aquesta imatge. Amb prou feines li ha fet que l’altra es gira, estranyada pel soroll.
– M’has fet una fotografia? –ara l’està mirant, i la Ningguang no sap què contestar– La puc veure?
Amb passes gairebé silencioses la té al costat, i ambdues miren el retrat que ha resultat de la Kàmera. La Ningguang no pot evitar el comentari; surts preciosa, li diu, en un sospir, i la Keqing envermelleix. Es torna més tímida, vergonyosa, mira cap una altra banda.
– Ho sento – diu finalment, mirant el terra–. No t’he fet gens de cas aquests dies, i sé que t’ha dolgut… Sóc molt mala amiga.
– No, la que t’hauria de demanar perdó sóc jo, que t’he fet una fotografia sense que ho sabessis. Volia tenir un record de tu en aquest moment… – la Ningguang no sap ni on mirar; intentar confessar-se és… complicat–. Sí que és veritat que em va doldre que em deixessis de parlar tant sobtadament, però… potser és que tenia unes expectatives molt altes.
La Keqing se la mira, en silenci. L’escruta, amb una mirada que sembla que et penetri fins l’ànima i més enllà.
– Què vols dir, amb això? –respon finalment.
– No, no és res… És igual –l’evasió és sempre la resposta.
– No, Ning, no. Què vols dir amb això? No t’entenc pas, explica-m’ho!
(Arriba un punt, potser, que ja has parlat massa. I l’únic que es pot fer en aquest moment és xerrar-ho tot. Explicar tot allò que penses i sents).
– Em vaig crear unes expectatives molt altes de la nostra relació… La cosa és que a mi m’agrades, Keqing –la mira als ulls uns segons, però de seguida torna a mirar endavant, a les seves mans, al retrat que ha fet–. Jo… vull estar amb tu. I em pensava que tu senties el mateix, però després vas començar a ignorar-me i vaig pensar que potser… Que potser la nostra relació no era tan important com jo em pensava.
La Ningguang avança, cap als límits de la plataforma, i s’abraça la cintura, amb la Kàmera penjant d’una mà. Se sent cohibida i exposada, massa vulnerable per estar envoltada de gent.
– Ningguang… No sabia que sentissis això per mi – és el que li ve de darrere seu, unes paraules tímides.
– És igual el que jo senti. Només volia expressar-ho i deslliurar-me’n, ja sé que no t’agrado.
– Bé, això n-no ho he dit pas –la Ningguang gira el cap quan sent l’altra noia, que recolza la front a la seva esquena, descoberta en el seu vestit mudat. Una de les seves mans l’agafa per la cintura–. No ens coneixíem prou, i mai t’ho havia dit, però m’agrades molt, des d’abans que comencés a treballar al govern… –un silenci, llarg, la Ningguang està congelada–. A mi també m’agradaria, estar amb tu.
I, com si fos màgia, la Ningguang sent davant seu una porta que s’obre, i fa lloc a un camí ple de llum, possibilitats, i… esperança.